EL CASTELL DE LA SUDA O DE SANT JOAN

Monument nacional, rep el nom del pou sarraí o suda. El recinte conté l’únic cementiri àrab al descobert de Catalunya i un parador de turisme. Situat a l’antiga acròpoli romana, segurament va ser bastit en part pels romans sobre un poblat ibèric. El cim ofereix una privilegiada visió. La torre de Túbal o Punta del Diamant rep el nom del llegendari fundador bíblic. Excel·leix l’obra bastida al segle X, en temps d’Abd-al-Rahman III. D’aquest període islàmic se’n conserven els basaments, el traçat de les muralles, el grandiós pou i la necròpoli. Amb l’ocupació cristiana, la titularitat del castell va experimentar canvis constants. Berenguer IV va comprar-ne la part corresponent als genovesos el 1153 i el rei Alfons I en va fer donació a l’orde del Temple l’any 1182. Tres anys després, es va produir el conveni entre els templers i el bisbe de Tortosa sobre al cementiri del castell, que s’utilitzava per a l’enterrament dels professos. El castell també feia la funció de presó pública de la ciutat, seu del tribunal de justícia i del Palau Reial. El Conqueridor el va convertir en residència reial predilecta, i des d’aquí va preparar la conquesta de Peníscola i Borriana. Es tenen notícies de les obres que hi va realitzar Pere el Cerimoniós i de les reformes del s. XV. La construcció va experimentar fortes modificacions, principalment al segle XVII, a causa de les exigències militars de defensa. Durant la Guerra Civil va patir una greu destrucció. De l’antiga edificació se’n conserven les muralles, les arcades d’accés al recinte, la nau del polvorí en forma de volta, una sala amb finestres triforades, el patí d’armes i un important conjunt de galeries subterrànies.


TRADICIONS I LLEGENDES

Túbal
Diu una antiga llegenda, força arrelada encara avui a la ciutat i recollida per enciclopèdies de prestigi, que Túbal, fill de Jàfet i nét de Noè, va rebre l’encàrrec del seu pare de poblar Europa i, un cop va arribar a Catalunya des del llunyà port de Haifa, va desembarcar a les costes de l’Ebre. Túbal va repartir el territori peninsular entre els seus tres fills (Hibero, Tarrahó i Semptofail) i va batejar la primera ciutat que va fundar amb el nom d’Hibera, en honor al seu descendent predilecte. D’aquest fill també van prendre el nom l’Ebre i la península Ibèrica. S’explica que la torre de Túbal del castell de la Suda, també coneguda popularment com Punta del Diamant, rep el nom del llegendari fundador bíblic i que aquest sembla que és el nucli primari de la ciutat, que es va anar ampliant successivament al seu voltant. El que sí que es pot afirmar amb seguretat és que el monetari local iberoromà mostra la inscripció Municipium Hibera Iulia Ilercavonia Dertosa.

Sant Jaume
El Costumari català recull la tradició tortosina que assegura que sant Jaume va actuar amb Berenguer IV, i amb Ferran I de Castella, quan assetjava Coïmbra. Aquí els àrabs havien fet empalar els cossos de Francesc-Guillem Aragonès i d’altres presoners a les muralles de la Suda perquè el desànim s’apoderés dels cristians, però sant Jaume va lliurar al comte-rei les claus de la ciutat perquè pogués entrar sense esforç a l’urbs i a la ciutadella.
El fet que Tortosa sigui porta d’entrada al Camí de Sant Jaume des de l’Ebre ha propiciat que es conservin altres tradicions relacionades amb l’apòstol. La principal el fa protagonista de la defensa del portal del Romeu, just al lloc on arranca el privilegi de l’orde de l’Atxa de les dones tortosines. Una altra afirma que, un cop defensada Tortosa, aquest va decidir anar-se’n cap a Lleida amb un cavall blanc que li va deixar el noble tortosí Miró i que, entre Rocallaura i Vallbona de les Monges, va partir en dues parts la roca de Sant Jaume.

Al-Gaziri i posteriors tradicions i llegendes
Aquest poeta àrab va ser empresonat a la Suda per Al-Mansur i va descriure així la fortalesa:

Al cim d'una descarnada alçada, on
ningú podria esperar trobar refugi
confortable.
Els corbs grallen i es posen sobre el seu
cim i en ella es pot sentir el bufec de tots
els vents.
Aquells que hi han fet l'ascens, un
camí en sa vida, es queixen sovint
d'haver sentir defallir el seu cor.

Amb aquesta descripció, no és estrany que, amb els anys, apareguessin multitud de llegendes vinculades a l’alcàsser: la princesa Almodis i el palau encantat; la comtessa Blancaflor; l’aventura de Narbona; Ponç de Cervera, senyor de Castellfolit; els cavallers de les tenebres, i el lladre escapçat.
La seu, que tan bé es domina des d’aquí, va ser l’escenari, segons la tradició, de l’aparició de la Mare de Déu i del lliurament de la seva cinta a un canonge, que alguns fan templer.